Quan la llei creua fronteres: el repte de demostrar el dret estranger

En un context jurídic cada cop més globalitzat, els litigis amb elements internacionals s'han convertit en una realitat freqüent als tribunals espanyols. La mobilitat de persones i béns, així com la component transnacional de les relacions jurídiques, ha intensificat la necessitat d'aplicar normes estrangeres en procediments nacionals, la qual cosa planteja importants reptes processals.

Un dels reptes més persistents als quals s'han enfrontat els nostres tribunals ha estat determinar com procedir quan la controvèrsia requereix l'aplicació d'una llei estrangera que les parts no han invocat ni provat, tal com exigeix l'article 281.2 de la Llei d'enjudiciament civil.

Tradicionalment, el Tribunal Suprem s'havia decantat —amb certes fluctuacions jurisprudencials— per una solució pràctica: aplicar el dret substantiu espanyol de manera supletòria per resoldre la controvèrsia i garantir la protecció judicial efectiva. Aquesta posició, però, no ha estat exempta de crítiques, ja que a la pràctica significava eludir la norma de conflicte obligatòria a causa de la passivitat de les parts a l'hora de presentar proves. Des d'un punt de vista processal, el dret estranger, encara que sigui 'llei', s'ha de provar.

Aquesta doctrina havia conduït a situacions paradoxals, com ara que les parts evitaven deliberadament argumentar o demostrar el contingut del dret estranger, buscant així l'aplicació directa del dret espanyol perquè els era més favorable. No es pot negar que demostrar el contingut i la validesa d'una norma estrangera és una tasca complexa i costosa, però la qüestió és inevitable: pot una part evitar l'aplicació d'una norma imperativa simplement ometent al·legar-la i demostrar-la?

El Tribunal Suprem, en la seva sentència del 30 d'octubre de 2024, va intentar posar fi a aquesta pràctica i establir un nou rumb, com ja s'havia avançat en la sentència del Tribunal Suprem del 3 d'abril de 2018. D'ara endavant, l'aplicació supletòria del dret espanyol es reservarà per a casos realment excepcionals: només s'efectuarà quan sigui realment impossible demostrar el dret estranger aplicable per causes extraordinàries, com ara guerres, pandèmies o desastres similars. En resum, el Tribunal Suprem ha pretès reforçar la noció d'"excepcionalitat" prevista a l'article 33.3 de la Llei 29/2015.

Aquest canvi en la jurisprudència marca un nou paradigma més estricte: correspon al demandant al·legar la llei estrangera aplicable i demostrar-ne la validesa i el contingut, tret que hi hagi situacions de fet que justifiquin la impossibilitat de demostrar aquesta llei. Aquestes proves poden ser complementades pel tribunal, però mai no poden ser substituïdes. Per tant, si el demandant no demostra el dret estranger, l'única resposta possible serà desestimar la demanda. Mentrestant, el demandat no està obligat a demostrar el dret estranger, tret que decideixi presentar una demanda reconvencional basada en aquest.

A la vista de la nova doctrina jurisprudencial, que també es va acordar en una sentència plenària, han sorgit ràpidament veus discrepants que qüestionen en particular el criteri del Tribunal Suprem pel que fa a qui hauria de correspondre la càrrega de demostrar el dret estranger. Per a alguns professionals del dret, seria lògic que aquesta càrrega recaigués sobre la part que pretén beneficiar-se de la seva aplicació, ja sigui el demandant o el demandat. Aquesta posició es basa en una visió més flexible i funcional del procés.

No obstant això, un altre sector —alineat amb la interpretació del Tribunal Superior— sosté que quan l'aplicació del dret estranger és evident i ha estat deliberadament ignorada pel demandant en una maniobra de 'forum shopping', no es pot exigir al demandat que compensi aquesta omissió. En altres paraules, si el demandant ha escollit estratègicament no invocar el dret estranger per beneficiar-se d'una legislació nacional més favorable, la càrrega de demostrar allò que, per imperatiu legal, li corresponia hauria de recair en el demandant i no pas traspassar-se al demandat.

Aquest debat doctrinal, lluny de resoldre's, ha estat generant controvèrsia durant més d'un any. I el que és més preocupant: els tribunals provincials no han adoptat un criteri uniforme seguint la sentència del Tribunal Superior, deixant els professionals del dret en una situació d'incertesa, en què cada cas podria quedar a la discreció del tribunal que el jutgi. Aquesta situació demana prudència i estratègia processal.

Com a il·lustració de la jurisprudència contradictòria existent, cal esmentar, d'acord amb la doctrina del Tribunal Suprem, la sentència del Tribunal Provincial de Màlaga de 13 de febrer de 2025 (núm. 106/2025, rec. 897/2022), i, en un sentit divergent, la sentència del Tribunal Provincial de Barcelona de 4 d'abril de 2025 (núm. 512/2025, rec. 103/2024).

En qualsevol cas, la doctrina recent del Tribunal Suprem representa un pas cap a una major coherència en l'aplicació del dret internacional privat, reforçant el requisit de la prova del dret estranger com una condició indispensable no només per a la seva aplicació, sinó també per permetre l'exercici de l'acció que, en absència de prova, podria ser desestimada directament.

Aquest canvi, tot i que no està exempt de discrepàncies, té com a objectiu prevenir abusos processals i garantir que les normes de conflicte no quedin buides de contingut per la inacció de les parts. No obstant això, la disparitat de criteris entre els tribunals provincials demostra que encara queda camí per recórrer per assolir una interpretació uniforme.

En aquest escenari, és essencial que els professionals jurídics estiguin atents a l'evolució de la jurisprudència i actuïn amb diligència i cautela a l'hora d'acreditar el dret estranger, contribuint així a la seguretat jurídica en els litigis transfronterers.

Accediu a l'article complet escrit per Ruth Sánchez i Amaya Urgoiti, del departament de Litigis i Arbitratge d'ECIJA Madrid, publicat a El Confidencial aquí.